Voltes

Donem voltes, no parem de donar voltes.
Una música ens acompanya durant tota l'estona, però les voltes no paren.
Mai.

Tornar

Hi ha un punt, un punt matemàticament exacte, un sol punt. Un punt per retornar. Un punt per a ser altre cop com abans. Potser no són gaires els canvis, potser tot ha anat passant poc a poc, però al final necessites ser qui vas ser en un principi.

No vols invents ni experiments estranys. No vols jocs ni paranys. Només vols tornar a ser exactament allò que un dia vas ser i ara ni tan sols recordes. Però ho desitges, amb unes ganes brutals, químicament pures.

Et poses les ulleres de sol i surts al carrer. No vols mirar a la cara de la gent, només peus i embornals, només peus i puntes de paraigua, només peus i estúpids gossos que oloren cantonades. Tornes enrera, poc a poc, altre cop.

Ritme

Només és un ritme que es repeteix dins del teu cap. Només repica amb intensitat quan estàs sol. Però el sents cada vegada més i més fort. Un ritme que no para, no vol parar.

Ara, però, voldries que el martell tornés a repicar dins del teu cap. Esperes que ho faci per oblidar tot el què et molesta cada dia. I no torna.

Vespres

Les 6 de la tarda. Plaça Catalunya, Barcelona.

He baixat tot el passeig de Gràcia al mateix ritme. No he pogut parar de caminar i crec que ho faré fins al Portal de l'Àngel. No miro les botigues, no miro als ulls de la gent. Només el terra mullat m'acompanya, bassals, bosses buides i colilles que naveguen enmig de bassals estúpidament plens.

I plou. Plou d'una manera racional. Gotes acompassades i suaus. Veure ploure així dóna gust, em paro sota una entrada de botiga -uns grans magatzems- i miro cap als fanals. Llum taronja, esbelts, platejats i monolítics. Res més.

Vaig llegir

En algun lloc vaig llegir que això dels blogs s'està acabant poc a poc. Que la gent fa servir més les xarxes socials, que la gent llegeix poc i lent. Però a mi m'agrada escriure de tant en tant. Ara feia molt de temps que no ho feia, però tornar-hi em fa molta il·lusió.

Em poso Manel a volum 70, escric sense mirar les faltes d'ortografia i els ulls els començo a tenir plens de llàgrimes. Ahir va ploure tot el dia i avui el sol no acaba de sortir. Crec que tinc un nus a mitja gola i no acabo de respirar del tot bé. Però em fa il·lusió, tot plegat em fa il·lusió.

Mea culpa

Fa dies que no escric. Moltíssims dies sense escriure ni una sola ratlla. I és culpa meva, només culpa meva. Tinc moltíssimes coses a dir, però crec que no sé per on començar.

Espero posar les idees a lloc altre cop. Seria bo.

Començar

Tot comença més ràpid que mai. Ja ha passat una setmana i encara no hem acabat de ser-hi del tot. Comencem amb il·lusió, amb esperança però dia a dia les coses canvien. No dic pas que ja no hi hagi il·lusió, és la sensació que poc a poc tot va cap a un altre cantó.

Però ja hi som. Que és el què compta de fet.