Enmig del camí

Voltes

2009-02-08T13:01:00.003+01:00

Donem voltes, no parem de donar voltes.
Una música ens acompanya durant tota l'estona, però les voltes no paren.
Mai.

Tornar

2009-02-07T00:23:00.003+01:00

Hi ha un punt, un punt matemàticament exacte, un sol punt. Un punt per retornar. Un punt per a ser altre cop com abans. Potser no són gaires els canvis, potser tot ha anat passant poc a poc, però al final necessites ser qui vas ser en un principi.

No vols invents ni experiments estranys. No vols jocs ni paranys. Només vols tornar a ser exactament allò que un dia vas ser i ara ni tan sols recordes. Però ho desitges, amb unes ganes brutals, químicament pures.

Et poses les ulleres de sol i surts al carrer. No vols mirar a la cara de la gent, només peus i embornals, només peus i puntes de paraigua, només peus i estúpids gossos que oloren cantonades. Tornes enrera, poc a poc, altre cop.

Ritme

2009-02-05T22:44:00.001+01:00

Només és un ritme que es repeteix dins del teu cap. Només repica amb intensitat quan estàs sol. Però el sents cada vegada més i més fort. Un ritme que no para, no vol parar.

Ara, però, voldries que el martell tornés a repicar dins del teu cap. Esperes que ho faci per oblidar tot el què et molesta cada dia. I no torna.

Vespres

2009-02-04T17:36:00.004+01:00

Les 6 de la tarda. Plaça Catalunya, Barcelona.

He baixat tot el passeig de Gràcia al mateix ritme. No he pogut parar de caminar i crec que ho faré fins al Portal de l'Àngel. No miro les botigues, no miro als ulls de la gent. Només el terra mullat m'acompanya, bassals, bosses buides i colilles que naveguen enmig de bassals estúpidament plens.

I plou. Plou d'una manera racional. Gotes acompassades i suaus. Veure ploure així dóna gust, em paro sota una entrada de botiga -uns grans magatzems- i miro cap als fanals. Llum taronja, esbelts, platejats i monolítics. Res més.

Vaig llegir

2009-02-01T11:46:00.002+01:00

En algun lloc vaig llegir que això dels blogs s'està acabant poc a poc. Que la gent fa servir més les xarxes socials, que la gent llegeix poc i lent. Però a mi m'agrada escriure de tant en tant. Ara feia molt de temps que no ho feia, però tornar-hi em fa molta il·lusió.

Em poso Manel a volum 70, escric sense mirar les faltes d'ortografia i els ulls els començo a tenir plens de llàgrimes. Ahir va ploure tot el dia i avui el sol no acaba de sortir. Crec que tinc un nus a mitja gola i no acabo de respirar del tot bé. Però em fa il·lusió, tot plegat em fa il·lusió.

Mea culpa

2008-10-31T00:24:00.001+01:00

Fa dies que no escric. Moltíssims dies sense escriure ni una sola ratlla. I és culpa meva, només culpa meva. Tinc moltíssimes coses a dir, però crec que no sé per on començar.

Espero posar les idees a lloc altre cop. Seria bo.

Començar

2008-09-18T23:19:00.002+02:00

Tot comença més ràpid que mai. Ja ha passat una setmana i encara no hem acabat de ser-hi del tot. Comencem amb il·lusió, amb esperança però dia a dia les coses canvien. No dic pas que ja no hi hagi il·lusió, és la sensació que poc a poc tot va cap a un altre cantó.

Però ja hi som. Que és el què compta de fet.

Pròleg

2008-08-28T12:43:00.003+02:00

Tots hi hem anat per alguna raó o altra. No ens enganyem. Els uns per voler estar al "millor país del món", d'altres per veure els lloc on es filmen les "pel·lícules de veritat", algun altre per poder veure si troba "aquell paio de les americanes de colors que fa de profe allà" i el que queda segur que hi va anar per poder críticar "l'imperialisme i el consumisme".

Crec, però, que cap dels quatre va acabar de guanyar la seva partida. Crec que tots vàrem quedar sorpresos.

Demà, o l'altre, que mai se sap, comencem a fer el resum. Amb fotos.

NY

2008-08-13T21:04:00.001+02:00

Estem tots tres a NYC. Quan tornem, ho expliquem tot.

Cultura popular

2008-08-08T01:16:00.002+02:00

Merda. No ho veieu? És la cultura popular. No, no estic parlant dels gegants. No, tampoc vull parlar dels castellers, dels sardanistes, dels correfocs. No, res de tot això. Cultura popular de veritat.

Aquella que sabem tu i jo. Les pel·lícules que realment ens han marcat. Les cançons de tota una part de les nostres vides. En podríem fer una llista. Què us sembla?

Dormir

2008-07-29T00:51:00.002+02:00

No puc dormir. Em moro de calor. Tinc els llençols enganxats a la pell i crec que ja he deixat de suar. Dessecació. M'aixeco a beure aigua i em paro davant el portàtil. Està encès. Sempre el deixo encés durant la nit. Així puc mirar el mail al migdia quan arribo de la feina.

Hauria d'anar a estirar-me al llit i tancar els ulls. Però no puc. Només veig la mateixa imatge repetint-se una vegada rera altra. Un got d'aigua. Menjo un tall de fuet. Mala idea. Em farà venir més set. M'assento davant la TV, apagada. Miro la paret de la meva dreta i hi veig el teu perfil. Retallat, el perfil. O jo. O tots dos.

Voldria una pluja forta. Imparable.

Ara i aquí

2008-07-07T19:49:00.001+02:00

El moment és ara i el lloc aquí. I donem tantes, tantíssimes voltes que em sembla que no val pas la pena tot plegat.

I és complicat.

Jo no sóc

2008-06-30T16:48:00.003+02:00

Algú em va avisar, però em va avisar una mica massa tard. Potser ja no era el moment ni el lloc.

Caminàvem i l'aire ens pesava massa damunt de les espatlles. Respiràvem amb poques ganes i els pulmons ens bullien per dins.

Però ja no era el moment ni el lloc.

Encara

2008-06-10T16:55:00.002+02:00

Encara plou. Crec que fa dies que plou cada dia. Al matí, al vespre, al migdia, just abans de berenar, una mica més tard de ficar-me al llit.

Però, malgrat tot, encara plou.

Perdut

2008-06-02T23:56:00.001+02:00

Hi ha dies que em perdo. Fins i tot em perdo durant setmanes senceres. No és pas que no sàpiga on sóc. Tan sols és que no sé on paro.

Crec que m'he retrobat altre cop. Doncs som-hi.

Princeses

2008-05-05T23:56:00.002+02:00

Baixes les escales de dues en dues. Fas salts per poder arribar una mica abans a la planta baixa del teu bloc. Aquest bloc gris i trist que has arribat a odiar tant. Però avui et sembla diferent. Ja només et queden un parell de pisos. Vols arribar al carrer i obrir la porta.

Els teus amics encara no han entès perquè no la vols oblidar. De fet si que vols oblidar-la, però no pots. Ets incapaç de treure't aquesta noia del cap. Un pis més i seràs al carrer. Intentes no perdre el compte dels graons. Saps que no és pas per la seva mirada ni pel seu somriure, saps que no és pel seu sentit de l'humor ni pels seus braços, saps que potser no és per res de tot això. O potser per tot.

Obres la porta i veus que el sol es comença a pondre, veus que els avis surten a passejar i que les mares i els pares van a fer el gelat amb els seus fills. Aniries a cine però no en tens ganes. Una cançço i una mica de vent fresc a la cara, una cançó i el ritme de les teves passes.

2008-04-21T23:08:00.002+02:00

Cantes una cançó molt fluixet. Només la pots sentir tu però creus que tot segueix el mateix ritme de la cançó i comences a creure que vius dins d'un videoclip. Pugues al metro i es tanquen les portes. Una dona s'agafa a la per no caura i una noia jove deixa les bosses al terra. S'obren les portes i veus que no hi ha ningú que pugi al metro. Baixes i puges corrent cap amunt. Un forn de pa amb una dependenta una mica massa simpàtica i dos donuts de xocolata. Tanques els ulls i cantes per dins. La canço s'acaba i no vols sortir de la teva història.

Missatges

2008-04-18T00:09:00.003+02:00

T'estires al llit i tanques els ulls. La persiana abaixada, una cançó sona des del portàtil i l'habitació està a les fosques.

Recordes algunes converses i algunes mirades perdudes durant els trajectes en metro. Penses que algun dia no tornaràs a agafar mai més el transport públic, que només aniràs en taxi o en cotxe particular. Rius. Agafes el mòbil i envies un missatges. No, de fet no l'envies. Només l'escrius i el tornes a esborrar.

Saps perfectament, massa bé, que ella no tornarà només per un missatge escrit tot escoltant Edith Piaf.

Sequera

2008-04-16T22:43:00.001+02:00

Ens hem quedat aturats a l'entrada 150. Sequera. No plouen idees, no plouen textos, no plouen circumstàncies.

Em quedo amb una frase de Pere Macias: "Abans, allò que era millor era el comunisme, ara són les dessaladores.". Realment és així, ningú s'ha parat a pensar la despesa energètica de les dessaladores, ningú s'ha parat a pensar que s'han de renovar les membranes cada 10-15 anys?

Tornem a la càrrega.

150

2008-02-21T11:57:00.004+01:00

Aquest és el post 150.

Gràcies Ivan i Miquel. Per ser-hi.

Un canvi de rumb

2008-02-20T09:51:00.002+01:00

El vent bufa fort i les veles comencen a fer un soroll espantós. Crec que no podrem aguantar gaire estona més en aquesta situació, hem de fer alguna cosa. Gira el timó ben fort cap i plega les veles, que el vent ens porti a la deriva, fins allà on vulgui.

Silenci

2008-02-11T09:58:00.000+01:00

Hi ha vegades que els silencis són volguts.

AB

2008-02-06T10:47:00.000+01:00

Avui a l'Ateneu Barceonès hi ha una xerrada de Joan Herrera. Hi anirem amb l'Ivan a fer preguntes interressants. Qui s'anima a venir?

Plou

2008-01-31T09:26:00.001+01:00

Ahir a la nit va ploure. Tots tres caminant sota la pluja, buscant un bar on anar a fer el got i la xerrada. Molt voltar per acabar al costat del pis. Fa dies que la son em venç molt aviat i no sé pas què fer-hi. Deu ser cosa del refredat o del temps o de l'edat o de les tres coses a al vegada.

Avui em fa moltíssima il·lusió anar al Camp Nou. Hi ha dies que no es pot dir que no a una invitació com la que em vàren fer dissabte. Més detalls demà.

Gust

2008-01-30T10:42:00.000+01:00

Llegeixo en un blog que les maduixes ja no tenen gust de res i que en Saura potser tenia raó en aquell famós -ehem- anunci que deia: "els tomàquets ja no tenen gust de tomàquet". I que, a casa meva, li va valdre el sobrenom de "Joan dels tomàquets".

Bé, doncs no, en Saura no té raó. Ni una mica. Si vols sentir el gust de les fuites a la teva boca, compra-les de temporada. Ara no és temps de maduixes, ni de tomàquets. Bé, tomàquets de penjar sí, però al preu que van són una mica prohibitius.

No és problema dels tomàquets ni del seu gust. El problema és que volem tenir de tot durant tot l'any. I això, de moment, no pot ser.

Gener

2008-01-29T10:07:00.000+01:00

Hem estat desapareguts tots aquests dies, no estàvem pas de vacances. Suposo que encara estem païnt els turrons, canalons, escamarlans i tot el munt de plats extraodinàris que fa la iaia. Doncs res, avui sí que comencem amb forces altre cop.

Ahir amb l'Ivan vàrem tenir una idea. Seguirem informant. De moment ja tenim el títol: "Barcelona Brava".

Cap d'Any

2008-01-03T11:09:00.000+01:00

A casa meva el dia 1 no estem pas per gaires marxes ni valsos. A casa meva el dia 1 és dia de salts d'esquí, d'homes amb monos arrapats de colors llampants i de dones nòrdiques amb gorros immensos.

Deu ser alguna cosa cultural, però mai -mai, mai, mai- ens hem llevat per mirar o escoltar el concert d'Any Nou. Sempre ens agafa, amb perdó, amb els pixats al ventre. Vull dir que obrim la televisió i allà ja aplaudeix tot Déu, fan un plànol general dels japonesos -que sempre queden bé- i ja diuen que el director ha estat molt fi en l'excecució de la Marxa Radetzky i que no ha sorprès gaire -sort!- durant el Danubi Blau.

Però, i els salts d'esquí? Tot colors, tot festa, que si hi ha neu, que si no fa fred, que si el tramolí és nou però pugen per unes escales que fan riure. El millor d'aquest any ha estat la justificació general quan hem vist aquells paios pujant les escales: "Clar, així escalfen!".

Quan nosaltres acabem l'entrant ja fan l'última ronda de salts i el menjador de casa els avis sembla la seu de la FIS. Aquell obre massa les cames, l'altre hauria d'obrir les mans, que si els esquís d'un i el casc del finlandès.

Au, doncs res, bon any!

Nadal

2007-12-28T10:56:00.000+01:00

Són dies de menjat i de veure a la família. La família en el sentit més extens del terme. Cosins, tiets, avis, pares, etcètera. Tots reunits amb una excusa -prou vàlida- i atipar-nos com mai. Hi ha gent que diu que fa "vacances", crec que jo no n'he fet mai d'això.

100 metres

2007-12-17T15:51:00.000+01:00

Obres una revista qualsevol i t'asseus tot esperant que la màquina número 3 acabi de fer la rentada de la setmana. Cada dia penses que això d'anar a rentar la roba tot sol pot acabar amb la teva paciència.

De sobte uns paios ben estranys entren i queden emocionats amb el lloc on tu passes les tardes de dijous. Treuen una càmera digital -d'aquestes que tant de moda s'han posat- i tiren un parell de fotos. Penses que deuen ser turistes perduts a l'est de Berlin. No aixeques la vista de la revista fins que han marxat.

A 100 metres del mur que separava les vostres il·lusions de llibertat voldries tirar alguna altra cosa que no fos roba bruta dins la màquina número 3.

I si comencem pel final?

2007-12-13T00:19:00.000+01:00

Les cares de l'últim dia -o era la útlima nit?- a Berlin. Aquí comença tot. A partir d'ara més i més fotos.

Boira

2007-12-12T10:32:00.001+01:00

Hi ha dies que passen sense pena ni glòria. Dies que resten coberts per una boira espessa. Deixes passar les hores i tot sembla tant poc útil que fa mandra posar-s'hi.

Només espero que avui sigui tot una mica diferent.

Lorena C: el o un concert més?

2007-12-08T14:00:00.000+01:00

Soc l’Ivan i avui torno a escriure al blog del meu company , podria donar una sèrie d’excuses no comprovables per justificar l’absència d’escrits però crec k tampoc serien creïbles i per tant el que faré serà intentar escriure un bon article.
Bueno avui escriure sobre el darrer concert al que he assistit, de Lorena C, amb el company de blog Arnau perquè després no pugui dir k no compleixo les promeses i que no llegeixo el blog .

He de dir primerament que la idea d’assistir al concert no fou meva , sinó que fou de l’Arnau que a més de sugerirme’l, em va subornar pagant-me l’entrada ( eren 6 euros, ara no us penseu k s’estires pas fins gaire ) sabedor ell que sinó hagués estat Aixa potser no l’hi hagués acompanyat. He de dir , sinó ho sabeu ja, que els meus gustos musicals son molt diferents dels del meu amic, tot i que últimament hem assistit a diferents concerts (el de l’ Acampada jove per exemple ) i per tant he dir que no les tenia totes amb mi però veient l’oferiment i com a bon català , el fet de no pagar em va animar i vaig acceptar.

El concert es feia a l’Apolo, una discoteca molt propera al meu pis a Barcelona i a la que no havia assistit gaire ja que tampoc em prodigo molt en les meves sortides a Barcelona ( com a casa enlloc , però aquest anàlisi de la vida nocturna a Bcn donaria per un altre article ). Cal dir que un cop vàrem arribar allà , les meves expectatives no varen millorar ja que l’expectació era més aviat poca a la porta del recinte i ja començava a pensar on m’havia ficat.

Un cop a dins la veritat es que la sala era la petita i per tant amb la gent que hi havia es va omplir força i ja començava a prendre caliu l’ambient de concert.
Un cop va sortir la cantat, la Lorena Castells, es va confirmar el que m’havia dit el meu amic k era molt guapa ( vaja que estava molt bona) tot i ser morena ( jo tinc una predilecció per les rosses ) i vaig pensar que com a mínim si no m’agafa la música , tindria bona vista ( es un comentari molt sexista, però segur k tots els nois haurien pensat el mateix en el meu cas ).

A partir de la primera cançó ja va començar a canviar aquesta percepció ja que l’estil electropop, irreverent, amb tocs sensuals ( i sexuals ) i les lletres amb ganxo ,em varen anar enganxant. A més , el concert va anar in crescendo , com la majoria de les seves cançons, i el moment àlgid va arribar quan van pujar a l’escenari el cantant d’OBK i cantar una cançó composada pel grup. Total que al final del concert ja havia deixat enrere tots els meus dubtes i saltava com el k més de la sala ( fins hi tot al final vaig estar a punt de comprar el disco , desobedient el meu esperit català ).
Com ja se que a aquestes altures de l’article tots estareu desitjosos de escoltar alguna canso de Lorena C us deixo la seva direcció al my space : http://www.myspace.com/lorenacmusic ( la meva preferida es Siempre Joven).

En conclusió i en resposta a la pregunta de l’article, de moment i aquest ha estat el millor concert al que he assistit amb el meu amic, tot i que espero que al futur em segueixi sorprenent amb grups desconeguts ja que aquests ja son massa coneguts i per tant ja no valen no Arnau?

Lorena C

2007-12-04T18:33:00.000+01:00

Teòricament la crònica l'ha de fer l'Ivan. Només us diré que ja fa una setmana que vàrem anar-hi i jo no l'he pas vist per enlloc -la crònica-.

Sempre

2007-12-04T18:28:00.000+01:00

Surts de la dutxa i, amb un parell de salts, et fiques a l'habitació. No saps pas què posar-te. Ja saps, però, que acabaràs com sempre: uns texans, una samarreta i alguna jaqueta que, amb més o menys gràcia, et taparà d'aquest fred.

Diries que és culpa del temps de la ciutat. No fa prou fred com per posar-se una jaqueta gruixuda però tampoc, aquí és on falles, fa tanta calor com per anar en mànigues de camisa. El primer any ja vas arreplagar un refredat de Déu. Sorties del metro i una bafarada d'aire calent t'acariciava l'esquena, en canvi, per davant et va venir un aire fred i això et va tocar. Tocat i enfonsat.

Avui no et passarà pas. Creus que ja n'has après.

Ara mateix

2007-11-30T00:36:00.000+01:00

Potser sí que és una mica massa tard. És hora de començar a tirar cap al llit però fa dies que vull escriure alguna cosa amb sentit i no me'n surto pas gens ni mica.

Hi ha dies que són facilíssims, dies lleugers i blancs. Dies que passen molt ràpid i que sents com s'escapen de les teves mans massa aviat. Potser no és hora d'anar a dormir.

Encara no m'ho crec

2007-11-26T23:07:00.000+01:00

Doncs sí, ja s'ha acabat. Avui hem presentat el TFC i tot s'ha acabat. Diuen que és el final d'una etapa, girar full i no pensar-hi més. Doncs jo sí que penso fer-ho això. Ens hem tret un pes de sobre i ara, em sembla, que respiro una mica millor.

Si algú vol el projecte li puc passar per mail. Gràcies per aguantar els escrits estúpids sobre el TFC. Au, demà més!

La finestra

2007-11-20T11:39:00.000+01:00

M'encanta passar-me les tardes treient el cap per la finestra. Miro la gent que passa pel carrer i penso que en qualsevol moment sentiré la teva veu com em crida des de la cantonada, just davant del quiosc on cada dia hi compro el diari a un quart i cinc de nou.

Són aquests moments d'espera i incertesa els que m'omplen les tardes tristes i avorrides a Barcelona. No tinc res a fer. Les "bones obres" que volia fer ara fa una setmana ja estan completades: l'habitació endreçada, els apunts posats junts i endreçats i trobar algun lloc una mica interessant per anar a córrer.

Bé, de fet, no podem pas dir que Montjuïc sigui un lloc "interessant" però com a mínim no he de preocupar-me ni dels cicilistes ni del trànsit de cotxes i motos. A més, quan arribo a dalt de tot puc fer una mica el turista pel voltant del Palau Sant Jordi i l'Estadi Lluís Companys.

El timbre

2007-11-16T12:23:00.000+01:00

Tornen a trucar a la porta. Voldries fer veure que no hi ets, que ja has marxat i que ningú acudirà a la trucada. Però no pots. Vas a veure què volen i saps que no ho hauries de fer.

Més fred

2007-11-15T11:04:00.000+01:00

Tiro pel dret i no m'entretenc en collonades. Tiro pel dret i així faig més via. O això penso.

Bologna 06

2007-11-14T18:14:00.000+01:00

Aviat farà un any que vàrem anar-hi. Tots 4 junts amb la furgoneta de la Marta. Gelats i crêpes de Nutella. Sortir fins molt tard a la nit. Fred, molt fred. I un dia anem per un carrer i treiem el cap per un forat, veiem això d'aquí dalt. Fantàstic.

La Salut

2007-11-12T12:56:00.000+01:00

Pujant cap al Santuari de la Salut venint des de la Plana de Vic. Enfilem els últims revolts abans d'arribar a Cantoni, la carretera es fa una mica més estreta i el sol ens il·lumina perfectament el camí. Una fajeda vermella i taronja ens envolta i parem la furgoneta. No podem demanar res més.

Ens preguntem perquè no portem la màquina de fer fotos al damunt. Però, de fet, sabem que és millor així, val més quedar-se la imatge en la ment.

Avui

2007-11-08T11:17:00.000+01:00

Avui entreguem el TFC. Apart del preu increïble que hem pagat per la impressió de totes les pàgines, ens queda la satisfacció de la feina ben feta. Esperem que la presentació ens toqui a finals de mes i aixi podrem descansar una mica de gràfics i dades, de word i excel, de peus de pàgina i numeracions.

Endavant!

Resum 1.0

2007-11-06T11:27:00.000+01:00

Us poso aquí sota el resum del TFC. Hi podeu fer tantes crítiques com volgueu. Només heu de tenir en compte que l'entreguem el dijous i no estem per gaires collonades d'útima hora. Merci!

"És el paisatge agrari el què sovint marca a personalitat de cada un dels territoris de Catalunya. Els camps de blat i ordi a la Plana, les zones forestals als peus del Pedraforca o els camps de cànem al Lluçanès són elements característics de cada àrea de les dues comarques estudiades. Fins i tot podríem dir més: són, en moltes ocasions, carta de presentació i element identificador de cada una de les comarques catalanes.

Podem contrastar les diferències existents entre cada una d’aquestes zones amb un anàlisi de diferents aspectes agrícoles i ramaders. Des de la mida de les explotacions fins a la superfícies dels diferents cultius per a gra, passant pel tipus de ramaderia més explotada en cada zona. Són aquests alguns dels paràmetres que ens permeten diferenciar cada una de les zones i, també, trobar punts de trobada entre algunes de les subàrees comarcals.

Contrastem, doncs, l’existència de diferents zones agrícoles i ramaderes en les dues comarques. Aquestes subàrees estudiades en detall ens permeten conèixer les seves característiques principals, tot donant-nos informació de molts detalls de les seves explotacions agràries que hi pot haver. També es podem extreure conclusions sobre el model d’explotació agrària que podem trobar en les comarques –dimensió de les explotacions, arrendament de terres, etcètera-.

Paraules clau: Berguedà, Osona, anàlisi estadístic, estructura de les explotacions, cens agrari."

Encara hi som

2007-11-06T11:26:00.000+01:00

Encara aguantem amb penes i treballs. No patiu, que tornarem a aixecar el cap.

El treball dignifica l'home

2007-10-29T15:28:00.000+01:00

Odio els matins en els que em llevo somiant que em dedico a fer el què m'agrada i acte següent estic treient la T-10, agafant un metro ple a més no poder de gent adormida -sense dutxar, carregat de periòdics que insultent qualsevol forma de vida intel·ligent- que van cap a una feina grisa on el dia es perd entre fer click amb el ratolí i parlar amb els companys.
Aquesta gent del metro, dels embusos... Jo entre ells, són els que aixequem el país, el que el tirem endavant, els que fem que les coses funcionin (renfe és un món apart, renfe és una forma més que té espanya de donar pel cul), som el ciutadà gris, som els que ens veiem incapaços de perseguir els somnis, i acceptem les feines per tenir més diners, per treballar menys, per
tenir millors vacances i oblidar la feina on hi malgastem el què som.

25

2007-10-13T11:05:00.000+02:00

Ja em perdonareu però escric amb un mal de queixal increïble. Això d'escriure amb mal de queixal em provoca unes ganes brutals de cagar-me en tot i en tothom, avui no toca. Ara em surt el del seny, quines ironies, no us sembla?

Bé, tothom em demana a veure com em proven els 25, doncs anar fent, que voleu que us digui.

Seny

2007-10-12T00:01:00.000+02:00

Deuen ser el 25 que s'acosten galopant. El queixal del seny torna a apretar cap amunt amb una força descomunal. Medicació. Les nits se'm fan llarguíssimes i espero amb unes ganes immenses que el sol surti. Vaig a donar volts i sento com la boira s'aixeca poc a poc i marxa cap als tossals.

Dia de la Hispanitat. Jo no treuré la Senyera al balcó. Una estelada, tot esperant el dia que jo no ens calgui reivindicar res de res.

L'enquesta

2007-10-09T21:14:00.000+02:00

S'ha acabat la primera enquesta. Un èxit. Sis vots i tots ells llegeixen els textos, encara que sigui per quedar bé. D'això en podem dir un èxit.

La següent enquesta encara no sabem de què carai parlarà. Ara farem una reunió de l'equip de redacció.

Pluja

2007-10-05T19:05:00.000+02:00

Fa sol. Es tapa el sol. Plou. Torna a sortir el sol. Penso que podria anar fins a comprar un parell de cosetes per fer veure que omplo la nevera. Surto de casa i comença a ploure altre cop. Merda. Vaig corrent fins a la botiga de la cantonada. Suc de fruites, ous i una mica de fruita. Surto a fora i torna a fer un sol que t'hi cagues. Redéu amb la tardor, no podria estar plovent tot el dia?

Mai m'ha agradat portar paraigua. M'estimo més, molt més, mullar-me. Xop arribo al pis. Resulta que entra una cosa i l'altra s'ha tornat a tapar i han caigut quatre gotes. Quatre gotes immenses.

Tinc els peus molls. Xops i freds.

Il·lusions

2007-10-02T17:24:00.000+02:00

És una de les moltes il·lusions estúpides que em volten pel cap. Tenir una guitarra. Bàsicament és estúpida per una raó: no tinc ni la més remota idea de com tocar-la. Però m'encanten les guitarres.

D'il·lusions estúpides en tinc unes quantes més. No em direu pas que vosaltres no en teniu?

Octubre

2007-10-01T17:41:00.000+02:00

Primer dia d'octubre. La boira a la Plana ja comença a arribar, molt a poc a poc. M'encanta el fred, el fred humit i ple de boira. D'aquí 12 dies faré els 25 i això em preocupa una mica, m'estic fent gran?

Battiato

2007-09-30T12:34:00.000+02:00

" Giorni di immensa meraviglia

e giorni di cattività

tra noi due poi scoppiò il diluvio"

Tanco els ulls i canto una vegada més, només per mi. I gironi della monotonia. Només vull que les notes rebotin dins el meu cap. Espero l'instant.

Tarantino (I)

2007-09-28T19:54:00.000+02:00

Diuen que això és ser freak de veritat. Que t'agradin les pel·licules d'en Tarantino i no ho amaguis de mala manera. Anar-les a veure el dia de l'estrena (sessió matinal) i aplaudir cada dues escenes.

Ahir, tot mirant Death Proff, vaig anar a dormir a les 2 de la matinada. Tinc claríssim que no vaig aprendre res de res de cultura clàssica ni de res que s'hi pugui arribar a acostar en tota la vida però m'ho vaig passar molt i molt bé. Pistola amunt, pistola avall, ara una carrera de cotxes, ara una mica de sang i fetge, ara una noia ben guapota i anar-les hi fotent. Cultura popular del segle XXI?

Paisatge sense mi

2007-09-22T22:22:00.000+02:00

Començo a escriure des d'aquí dalt. Mentalment prenc notes de tot el què et voldria dir si et tingués al meu costat. Fa fred i estem al mes d'agost.

Fa molt fred i encara som agost.

El primer trosset

2007-09-17T13:35:00.000+02:00

Doncs avui us deixo la introducció del Treball Final de Carrera. Podeu fer-hi aportacions, esmenes, crítiques, correccions de tot tipus i tot el que volgueu.

"1.- PRESENTACIÓ

Tant el Berguedà com Osona presenten una llarga tradició ramadera i agrícola. Les masies i els conreus han format part, des de segles enrere, dels paisatges d’aquestes dues comarques del què podríem anomenar “Catalunya Central”. Des de meitats del segles passat s’han esdevingut molts canvis en la societat que han fet evolucionar l’agricultura i la ramadera cap a una alta intensificació i tecnificació.

En l’actualitat les dues comarques presenten estructures productives molt diferents tot i la seva proximitat física i compartir una subcomarca (el Lluçanès). Per aquest motiu de diferenciació es fa interessant buscar els punts de trobada entre les dues àrees d’estudi.

Per tal d’arribar a aquestes conclusions cal fer un recull de dades a nivell estadístic però tampoc podem oblidar el contacte directe amb la gent que treballa la terra i dedica la seva vida a l’activitat tant agrícola com ramadera a Osona i el Berguedà. Des d’entrevistes personals a professionals del sector, passant per d’altres agents implicats (administració, associacions, etcètera) fins a la percepció que es pot tenir en cada una de les comarques de la seva realitat agroramadera."

Ja veieu que el treball és molt interessant. Merci.

Ara vinc

2007-09-15T01:11:00.000+02:00

Això s'ha encallat una mica. Deu ser la feinada d'aquests últims dies. També, suposo, que hi ha moltes coses a explicar i no sé ben bé per on carai començar. Ho hauré de fer per capítols.

He tingut la brillant idea de penjar aquí retalls del meu Treball Final de Carrera. Perdó, del nostre. Mireu, es diu: "Anàlisi agrícola i ramader de dues comarques de la Catalunya Central. Osona i el Berguedà.". Quin pal, deuen pensar molts. Doncs no, és molt i molt interessant tot plegat. Demà us poso el primer trosset.

Merci i disculpes.

Ja tornem a ser-hi

2007-08-31T00:57:00.000+02:00

Doncs sí, ja he tornar de l'excursioneta pels Alps. Fantàstic tot plegat. Cada dia una caminada de tres o quatre horetes, unes quantes fotos i un bon entrepà. A la tarda vida social a Chamonix. Veure la sortida de l'UTMB, l'arribada del primer, anar a menjar "crêpes" i tot això que se sol fer només quan estàs de vacances (beure coca-cola i anar a dormir tard). Perdó, era un acudit estúpid.

Increïble el guanyador de l'UTMB. Marco Olmo, 58 anys, 21 hores i 30 minuts per fer 160 km amb 9800 m de desnivell positiu. No sé com carai s'ho fa aquest home. El més bo de tot plegat és que arriba rient i amb cara de dir: "però si no he fet res de res...".

Les fotos encara tardaran uns dies, ara es veu que són massa grans i les he de guardar en tamany una mica més petitet. Buff...

Chamonix

2007-08-23T00:45:00.000+02:00

Demà a les 9 del matí marxo cap a Chamonix. 5 dies sota el Mont Blanc. Caminar, veure l'Ultra Trail del Mont Blanc (UTMB) i respirar una mica d'aire fresc. També, espero, menjar foundes. Ja us ho aniré explicant.

Somiar

2007-08-21T20:04:00.000+02:00

AvHe tingut una nit realment mogudeta. Un fart de somiar. I et despertes amb la boca pastosa i amb ganes de recordar tot el què ha arribat a passar per la teva ment en vuit hores. Deu ser l'efecte d'estar de vacances, espero. Només recordo que era el primer dia de classes a la UPC, màster nou, nous companys, carpeta nova (crec que això és el més estressant de tot plegat) i professors nous. Només em queda un consol, no hauré d'agafar la renfe per anar a classe. Això sí que és sort en els temps que corren.

Cada dia

2007-08-09T01:21:00.000+02:00

Cada dia vaig a dormir més i més tard. Al matí, a les 10 ja estic llevat però el dia abans no puc adormir-me fins les 4 o les 5. Fa tres dies que he començat el llibre de Joan Sales "Incèrta glòria" i m'està agradant moltíssim. Crec que donarà per comentar molts aspectes. Moltíssims.

L'Acampada Jove. Ai! Quin tema, no?Es veu que jo he de fer el resum del míting que va fer en Puigcercós. L'estic redactant per ordre i només he vist una cosa: tot mentides. Es veu que també hauria de fer el resum dels concerts de divendres i tota la pesca. A poc a poc.

Ara vaig a llegir una estona. Divendres comença la Festa Major de Manlleu. Hi sou tots convidats.

Acamapda jove

2007-08-03T15:03:00.000+02:00

Aquest hauria de ser el primer article de la sèrie que publicarem de la nostre aventura a l’Acampada Jove de les JERC a St. Celoni i que podríem denominar les aventures d’un convergent i d’un sociata en territori enemic. Pretenc explicar la nostra experiència en l’acte central de les JERC amb la participació segon cap de la bicèfalia d’esquerres (casi tricèfalia amb el cal que gasta en Carod) en Puigcercos o Puchi (el que fa la confiança de veure algú al Tirsa eh Arnau ).

Primer de tot i per explicar tot l’acte d’adoctrinament xal explicar els prolegòmens perquè com en tot es molt important preparar la situació i el terrenys abans de dur a terme cap acció.
En aquest cas i donat el marcat caràcter independentista de l’acte, quedava clar que els actes havien de ser lligats als ritus de la cultura catalana. Per tant primer barrem començar amb uns bastoners , una tradició de la qual jo he de reconèixer que no havia tingut el gust de pogué presenciar en gaires ocasions. Primer he de dir k em sembla una tradició molt interessant i … la veritat es k també sorollosa i sobretot al nostre cas ja que van estar proa de 20 minuts fent actuacions, per lo qual puc afirmar que he complert el cupó momentani de bastoners.

A més també hi havia grallers i entre aquests hi havia un personatge personalment curiós, un noi d’ossos grossos ( o esportista dels k sopen 3 cops ) extremadament vermell . A més duia les seves llonzes al vent ( feia falta k tots veiguessim els seus “abdominals”, crec k no) movent-les com si el seu cos patis un atac epilèptic , al citat personatge a partir d’ara l’anomenarem el “Pigot”. El mencionat personatge estava totalment entusiasmat amb l’acte vistos els seus moviments espasmòdics fet que em va fer pensar que ho ve duia una quantitat d’alcohol en sang superior a l’habitual o k es un fan incondicional de Puigcercos ( tot i k no vàrem veure k li demanes cap fotografia).
Per tal de que us cregueu l’article, podeu veure’l en un video en el concert de Josep Maria Cantimplora en estat d’excitació encara i encara extremadament vermell ( el repte es k encerteu qui és http://es.youtube.com/watch?v=rvIaW5e65k8 ).

A més d’aquests també ens vàrem oferir una ració de castellers, una forma cultural que em sembla molt interessant tot i que reconec la meva desconeixença del tema.
Segur que els que heu estat llegint l’article atentament (espero k tots ) us haureu donant compte que entre les nombroses mostres de la cultura popular catalana no hi heu trobat les sardanes. El meu amic i jo ens haguéssim fet la mateixa pregunta en aquell moment sinó hagués estat per la conferència a la que assistiríem el dia anterior en la que ja ens varen indicar que els de les JERC no ballen sardanes ni duent barretines. Desde aquí no voldria fer cap tipus de crítica a aquesta postura però em sembla un xic excloent el fet de sols sentir-se representat per algunes formes de representació de la cultura catalana , quan desde el meu punt de vista aquesta cultura catalana es tant rica per la seva immensitat d’elements característics entre els quals hi ha els castellers però també els sardanistes.

Per acabar aquest article sobre la preparació, cal dir que aquests actes vàrem durar aproximament una hora , que fou just el temps necessari perquè tot el recinte fou rodejat de jerquis, no se a que es devia aquest gran desplegament potser es creia que el líder no tindria la rebuda que tots esperàvem però això ja ho explicarem a un altre article que sinó la gent no ens llegeix ( crec que tampoc ho faran però es que quedava bé per acabar l’article ).

A tu

2007-08-01T00:27:00.000+02:00

Ara que fa dies que no ens veiem. Ara que sé que et tinc tant i tant lluny. T'escric, ara, a tu. Penses que sóc un pesat i que ja ens hem dit tot el què ens podiem arribar a dir, dius a les noies que jo sóc un impertinent. Res més.

Però ja saps tu que no. Saps que cada paraula que et dic és per alguna cosa. Cada trucada té una raó de ser. I penses que tot són bestieses, que res de tot això portarà mai enlloc. Això diuen.

Encara tinc la finestra oberta. Només veig una foscor immensa i el punt de llum del Santuari de Bellmunt. Suposo que tu deus veure el mateix.

Romàntics

2007-08-01T00:13:00.000+02:00

Ara em dius que no som romàntics. Doncs ho som, i molt! I tant. No puc pas parlar per tots (els homes) i no crec que tu parlis per totes (les dones). Per tant et diré el què en penso jo. Sou vosaltres les que no voleu nois romàntics. Ja m'agradaria a mi poder anar a donar el volt a la vora del riu, parlar tranquilament i dir-te el què penso i el què no dic mai a ningú. Però saps què fan les noies? Anar a discoteques, enfilar-se al podium i remenar el cul durant tota la (santa) nit. D'això en diuen lligar. Quins nois vols que s'enfilin al podium? No et portaran pas a veure les estrelles ni a sentir els mussols en algun cap de blat acabat de segar. Com a màxim en un lavabo brut i gris. Més brut que gris.

La tristesa

2007-07-29T00:01:00.000+02:00

Avui estic trist. Tristíssim. I el més fotut, no en sé pas la raó. Els meus amics estan a Barcelona celebrant l'aniversari del Miquel, uns altres aniran a Festa Major a Torelló. Jo no tinc ganes de fer res. Avui em quedo a casa.

Deu ser això de muntar cada setmana un parell o tres de casaments. La felicitat de la gent quan es casa mai l'he entès. Tothom vol que el seu casament sigui "únic", "especial", "per recordar". Tots són iguals. No sabria distingir cap dels casaments dels últims tres mesos. Idèntics. Calcats.

El meu blog

2007-07-23T23:59:00.000+02:00

Tota la setmana amb ganes d'escriure, unes ganes d'escriure terribles. Des de l'últim escrit que això del blogger no ha funcionat gens ni mica. Ara m'assec davant de l'ordenador i la ment altre cop em queda en blanc. Avui al matí hem anat d'excursió amb tota la colla del Campus de Bàsquet, tot caminant he fet una llista de temes per parlar aquí.

Ja veieu que en Miquel m'ha abandonat definitivament. Suposo que està enfeinadíssim i que l'última cosa que té ganes de fer quan arriba al pis és fotres a escriure sobre collonades. L'entenc perfectament, jo tinc un 90% de dies així.

Em poso Carla Bruni a tota òstia i començo a teclejar amb ràbia. Abans escoltava punk però em perdia a la segona línia i tot era un merder realment considerable. Ara només cal que faci un punt i apart a cada canvi de to.

A veure si això demà funciona amb una mica més de rapides que avui i puc començar a fotre canya.

Escriu-me

2007-07-15T20:24:00.000+02:00

Escric el teu nom altre cop damunt d'un arbre mort. Sense cap fulla resta dret enmig d'un camp segat d'ordi. Ja no recordo quants cops l'he escrit, tampoc quants cops l'he esborrat de la meva ment. Però segueixes brollant. Surts i treus el cap.

Tinc els ulls vermells de la pols i la mirada emboirada, redéu, com costa escriure així. Suposo que fa dies que no penses en mi ni tan sols per maleïr-me els ossos i cagar-te amb tot. Així són les coses ara.

Seu i pensa en mi. Seu i escriu-me dues línies.

Útlimament

2007-07-10T22:40:00.000+02:00

Fa dies que no tinc gaires ganes d'escriure res de res. Suposo, o això m'agradaria pensar, que és per culpa de la calor. No és pas per falta d'idees ni de temes però quan arribo a casa l'útima cosa que em ve de gust fer es posar-me davant de l'ordenador a escriure.

Divendres marxem a Sant Celoni amb l'Ivan. Crec que hi anem més com una experiència sociològica que a veure els concerts. Som, d'una banda, un convegrent convençut i, també, un socialistot una mica fart dels "montillistes" i anem, com no, a l'acampada que monten els jerquis. Del tot inexplicable. Espero que dongui per uns quants escrits com a mínim. Aquest any, quina mala sort, no hi haurà en Carod. Jo trobava bonic que, com a mínim un cop a l'any, pogués xiular envoltat de republicans. Normalment no era jo sol.

Nutella o Nocilla

2007-07-05T23:53:00.000+02:00

Bé, per tal d'aixecar el nivell de participació en el blog proposo un debat interessantíssim: Nutella o Nocilla? Per mi, Nutella.

La tarda

2007-06-28T16:47:00.000+02:00

Demana festa a la feina, digues que tens mal de cap i que no hi aniràs fins demà al matí. Només et vull una tarda per mi. Una tarda pels dos. Anirem a passejar i, si fa sol, ens banyarem al riu. No cal que portis res per menjar, ho tinc tot preparat. Farem un picnic estirats a l'herba. Rissotto amb ceps i carpaccio de bou. Per postres et portaria una babà al rom o potser un gelat de vainilla de Tahití però crec que et faré l'amor.
Tinc ganes de veure els teus ulls plens d'emoció altre cop, tinc ganes de sentir com la teva pell tremola d'il·lusió.

Notes

2007-06-27T17:44:00.000+02:00

Les notes cauen una per una. Sembla estrany que pugui arribar a acabar una carrera de manera tant estúpida. Ara una nota. Demà una altra. Les sumaré totes i veuré que jo sóc un Enginyer Agrícola. És sorprenent.

La 2a part de tot el tema. El treball final de carrera (TFC).

Reprenem el fil

2007-06-26T12:51:00.000+02:00

Cada cop que deixo d'escriure aquí em fa una mandra increïble tornar-ho a fer. Però avui el dia s'ho mereix. Ahir vaig acabar, és un dir, l'enginyeria. Encara em falta entregar el Projecte Final de Carrera i saber algunes notes. Espero que vagin bé.

A les 14:30 hem quedat amb dos amics per anar al Drolma a dinar. Serà el meu tercer cop. Només espero que hi hagi cabrit enfangat. Bé, vaig cap a dutxar-me i preparar-me per una tarda llarga i plàcida.

Demà, més.

El silenci

2007-06-14T12:10:00.000+02:00

El silenci i l'0blit no serviran de res. No fer cas del què diuen no els aprtarà de les institucions públiques. A la PxC no la podem obviar, cal integrar-la a la dinàmica de la política local. Que vegin quin pa hi dónen. És molt fàcil fer com han fet últimament, criticar des de les places i els carrers sense donar ni una solució raonada i útil.

Però en Montilla es torna a equivocar. Diu que el silenci cap als membres de la Pxc és la solució. No, mai. Si els hi fem el buit només aconseguirem que pugin més en vots i en demagògia.

Calor

2007-06-09T23:51:00.000+02:00

Fa una calor horrorosa a Manlleu. Sembla estrany que ahir pogués fer un dia tant espetarrant i avui foti aquesta calor que no deixa viure. Dilluns tinc el primer (de cinc) examen final. Avui he acabat l'útlim treball que em quedava. Els meus amics (suposo) m'insisteixen que vagi a fer el got amb ells, però jo em quedaré suant davant el PC tot mirant presentacions i articles de revistes. Quina estupidesa.

Plataforma o la ineficacia de la democràcia actual

2007-06-09T23:47:00.000+02:00

He estat pensant la forma de fer un article humorístic amb el que va pasar a les darreres eleccions però la veritat es que crec que el tema es molt serio i caldria que tots ens paréssim un moment a pensar-hi.

A les darreres eleccions el que ha creat més debat ha estat el sobtat creixement d’un partit sense cap més discurs que el xenòfob com Plataforma per Catalunya. Aquest creixement ha sobtat a molta gent però aquest creixement no es un fet aïllat com s’ha volgut vendre per part d’alguns partits polítics sinó que respon a una demanda de la societat i una clara ineficàcia dels partits democràtics actuals.

Aquesta demanda no es cap altre que els partits polítics es prenguin en serio el tema de la immigració abans que aquest pugui erosionar de forma greu la convivència de la societat. Per serio no és el que han fet alguns partits polítics com el PP que ha basat la seva campanya a Barcelona en atacar els immigrants i lligar-ne la seva presència al augment de la inseguretat, per mi aquesta forma de utilitzar el tema no deixà de ser tan hipòcrita com la usada per Plaforma. Per això , desde aquest humil bloc el que demanaria als polítics ( si no es molta molèstia entre àpat i àpat ,tampoc pretenc molestar) un consens real per poder tractar el tema perquè estem parlant de la convivència d’una societat i perquè per això son qui ens representen i els paguen per això com ja ha dit en aquest blog en Miquel.
Ara podria parlar del programa de Plataforma i critar-lo però que això no es possible ja que aquesta gent no tenen CAP mena de programa ( a més de tenir una manca total de intel·ligència) i no m’agradaria dedicar-los ni 5 línies perquè llavors ja tindria més programa que ells.

Per altre banda, el tema de la immigració tampoc té de amagar que aquestes eleccions han deixat al descobert que hi ha una clara decepció de la gent amb la classe política actual. No estic parlant ni de partits ni de sigles sinó que parlo de decepció generalitzada perquè s’ha produït uns nivells d’abstenció molt alts i un augment important dels vots en blanc que haurien de fer reflexionar la classe política.
Cal que aquesta es deixi de mirar al melic i pensar que tot el que fan es bo ( no senyor Montilla que la gent no vagi a votar no es perquè ja els agradi qui governa encara que a vostè li pugui semblar ) i es deixis de fer política de premsa rosa i es dediquen a investigar i solucionar les demandes reals de la societat com la immigració.

Per acabar i per no llençar només totes les culpes a la classe política també caldria que la societat reflexiones sobre quines opcions vol que el representin ja que les eleccions no es decideixen a cap Salsa Rosa i aquí si es decideixen coses importants per la seva vida i no coses com el nombre de jugadors del Madrid que la Bermúdez s’ha ventilat.

El culpable és l'immigrant

2007-06-08T22:14:00.000+02:00

L’altre dia amb l’Ivan discutíem perquè plataforma ha tret tants vots i donàvem la culpa a la gent que no sap mai que vota i teníem tota la raó. La gent, la massa humana, per definició és estúpida si fins i tot Maquiavel ens avisava; o sigui que tal i com ho veig culpar la massa és cruel. No ens podem ficar amb els curtets, són així i no hi podem fer res, un copet a l’esquena i vinga tornar a mira la tele que t’hi surt la Pantoja.
La culpa no és de la massa. La culpa en primer lloc és dels immigrants, són ells els que venen aquí, són ells els que ens necessiten, són ells els que s’han d’integrar.
Ahh sí és veritat!! pobrets, es moren de gana, només poden marxar, els que venen són els més preparats (ara començo a entendre moltes coses doncs) etcètera etcètera. La meva pregunta és molt simple: i què? Que m’importa a mi si són els més preparats o els més estúpids? Els hi fem un test d’intel·ligència a ple estret? Oi que no? Cap de totes aquestes excuses nostres de perdonavides és útil, la qüestió és que són ells els que ens venen a trucar a la porta i per tant són ells els que s’han d’integrar i aquí arribem al segon culpable: els grans partits polítics, per no parla clar, per no fer el correcte per anar de progres. Els governs i els partits politics, s’han de preocupar dels ciutadans no de si queden bé o no. La funció dels governs i dels polítics és embrutar-se les mans perquè no se les embruti el ciutadà i si això significa que a un govern se l’ha de titlla de racista, és feina del govern que el insult és limiti al govern. Els governs no són els representants de la societat, en són els llauners i la seva feina no té perquè ser agradable és simplement la seva feina.
Voleu desactivar plataforma? Que els grans partits, els poderosos siguin durs amb la immigració que no es vulgui integra, deixeu-los sense la seva font principal de vots i a sobre tranquil·litzareu el ciutadà fent que cregui que hi ha un partit proper a ell.

Company

2007-06-07T11:14:00.000+02:00

Dani. Què faràs l'any vinent? ESADE, ho tens claríssim. Potser se'ns farà estrany estar en d'altres classes sense poder veure't a primera fila amb la teva camisa Tommy i els teus pantalons Giorgio Armani, potser se'ns farà estrany, encara més, no sentir les teves intervencions a classe.

Amb qui parlaràs de política? Suposo que a ESADE hi podràs trobar companys més de la teva corda. Lliberals i neocons. Quina gràcia farà un ET Agrícola allà al mig.

El dia 26 ho celebrarem, no cal que hi pateixis ni una mica. Dinarem al Drolma i quan la tardi comenci a passar avall anirem cap al Tirsa. Aquell dia tenim carta blanca. Que els Manhattans volin, que els gin-tònics no parin de ser mai entre les nostres mans. Hi haurà molt per celebrar, per tot el que vindrà. Gràcies!

Comentaris

2007-06-06T16:24:00.000+02:00

Ho has vist Miquel? Has vist que l'únic comentari que hem tingut en moltes setmanes ha estat el d'un individu que es fa propaganda de la seva pàgina? Em sap greu que la gent no digui res del què escribim. Però no hem de defallir.

Aquests dies no sé gaire què explicar. Els matins els passo a la sala d'ordenadors de la universitat fent el projecte. És un projecte estúpid per a una assignatura encara més estúpida. Una nau industrial amb una oficina (de 5 x 5 metres). No és el més divertit que he fet al món. Les tardes les procuro passar sense pensar en res. Ni en res ni en ningú. Ahir vaig anar a comprar-me pernil ibèric i una mica de pa per sopar i després vaig estar llegint fins les 9. Sopar i dormir, les companyes de pis estan enfeinades també.

Avui, em sembla, aniré a comprar un regal per la meva mare. La setmana passada va ser el seu sant i li hauria de comprar alguna coseta. Encara no tinc ni la més remota idea de què comprar-li. Suposo que trobaré alguna "collonada" que li faci gràcia.

Entrevistes

2007-06-05T18:05:00.000+02:00

Aquest matí he anat a una entrevista de feina. Tal i com ja és habitual hi ha hagut el sempre fantàstic i sempre present psicotècnic. Aquesta mena de testos sempre em produeixen la mateixa sensació de fracassat, de no ser mai el tipus amb la personalitat correcte. No se si és culpa d’un complex d’inferioritat mal resolt o mai resolt o qui sap? Potser és el meu propi subconscient que es comunica amb mi a través d’aquesta sensació per fer-me saber que aquesta feina no és la correcte per mi, tot i que ni jo soc capaç de creure’m aquesta última possibilitat per atractiva que sigui.
El dia que sigui capaç d’acceptar-me amb tots els meus defectes i no em depreciï per culpa seva ni digui que sóc perfecte fent veure que no els tinc. El dia que m’accepti, no el dia que m’acceptin, aquell dia o estaré a punt de morir-me i ja no hi haurà més solució que perdonar-me a mi mateix o podré dir sense mentir que sóc feliç.

Un altre

2007-06-04T11:57:00.000+02:00

Benvingut Ivan. Hem llegit (amb tots els de la classe) el teu article i hem rigut molt, moltíssim! Sort que hi ha algú que s'ho pren amb una mica més de filosofia. Aquí (Castelldefels) tot continua igual que sempre. Quan entreguem el projecte, dels collons, prometo fer un gran post. Merci.

I aquí n'arriba un altre

2007-06-03T15:33:00.001+02:00

Normalment no penjo res els caps de setmana. Bé últimament no penjo res en general, la culpa és la falta de temps, la falta de idees i un llarg etcètera d’excuses estúpides però que hem funcionen i amb les que vaig tirant. Avui no obstant m’he decidit a fer una entrada, no tinc molt clar si és per culpa de l’alcohol del dinar o perquè em toca presenta un nou amic que col·laborarà en el bloc, no se si esporàdicament o de forma regular; ho deixarem a la seva elecció.

En tot cas, Ivan benvingut siguis.

El Bidet i el Bora Bora

2007-06-03T15:27:00.000+02:00

Aquest article pretén explicar la meva aventura nocturna d’ahir, en la que uns amics i jo ens vàrem aventurar a anar al Bora Bora Granollers.

Primer de tot cal puntualitzar que les referències ja eren un xic sospitoses, perquè se’ns va titllar el local de “gitaneo”, però nosaltres ens vàrem veure capaços de ser uns bons “paios” en busca de “tanes” i ens vàrem dirigir cap allí decidits ( més els meus dos companys que jo, tot cal dir-ho).

Cal dir que el lloc no es de difícil accés i ho dic perquè nosaltres ho vàrem trobar a la primera, fet anormal ja que solem donar més d’una i més de dues voltes quan cerquem llocs nous. Un cop allí, cal dir que les primera impressió ja no va ser bona ja que vàrem veure molts pocs cotxes i tota la gent dins o al costat dels cotxes, fet que ens va fer pensar que podien estar alterant el seu comportament amb substàncies excitants ( foten-se ratlles vaja). A més hi havia un cotxe molt molón ( un TT o PP )que anava donant voltes al pàrking, primer vàrem pensar que era un cotxe dels mossos però després varen caure que no hi ha prou pressupost. Cal dir que un cop allí ja vàrem tenir els postres primers intents de retirada, quan vàrem sentir un noi d’aquells mencionar un ganivet si tocaven el seu amic ( cal dir que tot era en l’idioma de l’imperi ja que allí el català crec k no havia arribat) i quan al meu amic li vàrem demanar si tenia flyers i es pensa que es referia a substàncies il·legals.

Tot i aquests primers indicis de com podia ser la nit, nosaltres seguíem decidits ( més o menys vaja) a entrar en aquell local ( un “antro “, com ja veureu més endavant) i ens vàrem dirigir a la cua d’entrada ( direm cua perquè eren mes de dues persones ja que tampoc era que hi hagués una multitud) i ja ens vàrem trobar amb la primera sorpresa.
A l’entrada, el meu company els va demanar quan valia 1 consumició i li digueren que 12 euros i ell els demanà quan valien dues i li digueren doncs 24, vàrem abstenir-nos de preguntar de preguntar més ja que clarament es seguia la taula del 12 i amb més de tres consumicions ja començava a ser una bona alternativa anar uns metres mes amunt a un local amb unes llumetes sospitoses.
Al entrar ens vàrem adonar que es prohibia fumar en tot el local i ho vàrem preguntar per a constatar-ho i ens vàrem dir que no passava res que si que es podia fumar si no et veien, el més normal del món vaja.
Ja estàvem a punt d’entrar a la gran discoteca per la que havíem pagat 12 euros i després de baixar unes petites escales vàrem arribar a la sala, si a la sala perquè després ens vàrem assabentar que després de l’atracament de l’entrada sols hi havia una sala.
El primer que ens va cridar l’atenció va ser que els cambrers anaven en banyador, devia la gràcia del local, i tot i que les noies lluient unes bones davanteres ( també cal dir que després vàrem comprovar que el tamany d’aquestes era inversament proporcional al tamany del seu cervell ) , el més preocupant era el líquid que es posaven els cambrers a sobre que li donava un toc de bar d’ambient que no ens deixava gaire segurs .

Un cop vàrem entrat i ens vàrem haver posat tots contra la paret per el que pogués ser, varen manar decidits ( la veritat es que la decisió va anar menguant molt al llarg de la nit) a consumir els nostres cubates. El meu company va demanar un gintonic, pel que vàrem veure allí uns dels combinats mes complicats de realitzar ja que aquella cambrera de voluptuosos pits ens la va servir amb ginebra Larios ( la pitjor del mercat segons el meu company) i sense llimona ( per si aquesta noia llegeix l’article li posarem un enllaç on li explica la metodologia http://cocktail.blogia.com/2005/060801-gin-tonic.php).

En aquesta situació les postres cares ja començaven a mostrar una certa decepció amb el local, el meu company Jordi va conversar amb un noi , que es mostrava estranyament amable amb ell, i que li deia que allò aviat s’ompliria de gent ( també cal dir que la seva credibilitat era bastant dubtosa perquè el mateix ens havia dit a l’entrada que valia 15 euros amb dues consumicions) ja que en aquells moments (i fins que vàrem marxar), hi havia unes 20 persones al local comptant cambrers i un recullgots del que ara farem menció especial.

El citat personatge era , perquè us pugueu fer una idea, un clon del mític avi “Arrimalo” que fa d’aparcacotxes a la Disco però aquest es dedicava a la estressant tasca de recollir 1 got cada 3 hores en aquell local i el millor de tots, exercir de improvitzat gogo juntament amb dues noies roses, amigues del dj i que el solen acabar les nits disfrutant del seient reclinable del seu deportiu cotxe.
L’espectacle del gogo no va ser l’únic espectacle ja que també vàrem poder gaudir, es una forma de parlar, dels cambrers ballant a sobre la barra i tirant papers a un públic inexistent i es reduïa a mi i als meus dos amics.

Va ser després d’aquest espectacle de dubtosa qualitat quan jo i els meus amics vàrem decidir fugir per cames d’aquell local entonant una frase més valida que mai en aquells moments: NUNCA MAIS.
Per acabar i per els que encara es pregunteu quin es el motiu del títol del article ( es possible que alguns tingueu algun vincle familiar amb les cambreres del local ) es que, i es pot dir més alt però no més clar, el Bora Bora fa cagar.

Carta VI

2007-06-02T16:32:00.000+02:00

Seu. Seu al meu costat altre cop i escolta'm. No cal que em responguis amb frases enginyoses. No cal, ni tan sols, que em miris als ulls. Només escolta totes les paraules que vull dir-te. Potser pensaràs que, altre cop, vull explicar-te més misèries. Avui no. No, ni una sola misèria.

Això és una merda

2007-05-31T14:21:00.000+02:00

Acabem d'entrar tant l'Arnau com jo, com molta més gent en l'epoca de l'any que s'acostuma a definir en "AIXÒ ES UNA MERDA". Crec que serà la descripció que utilitzaré més aquest mes, exàmens, treballs, buscar feina, mantenir les coses en ordre... realment tot això és una merda. Crec que més que una espasa làser el què necessitem és l'estrella de la mort i així fem net d'una vegada. Sí, a mi també m'agrada la guerra de les galàxies. Tot i que en aspectes freaks, jo em decanto més pel senyor dels anells, coses de la vida.
Els exàmens són injustos, jugar-te tot un semestre o un curs en unes hores, en les que has d'estar molt concentrat, sense importar res del teu entorn, és en extrem injust, però és el millor que tenim o sigui que ens carregarem de paciència, cafeïna i nicotina i mentre renaguem anirem fent el que poguem.
Realment és una merda.

Ahir

2007-05-31T13:45:00.000+02:00

Quina entrada la d'ahir, eh? No, no eren objectes de distracció sexuals ni instruments d'agressió per les nostres forces de seguretat. Eren espases làser. Tothom en necessita una, ens hem de protegir, no fotem. Sembla estrany la quantitat de gent amb cara de delinqüent que hi ha pel carrer, quina por em foten aquesta colla de grups amb pintes de neofashions. Oi, Miquel?

I avui. El primer examen. El principi del final de l'enginyeria. A la tarda tinc l'última classe de totes. Em sap greu. Han estat tres bons anys.

En voleu un?

2007-05-30T20:21:00.000+02:00

Tothom en necessita un. Tothom. Demà explicarem les seves utilitats.

Feina

2007-05-30T12:33:00.000+02:00

Sembla estrany que ens posin tantíssima feina. Dues setmanes per entregar tots els treballs i un projecte. Sort que tot s'acaba.

Avui

2007-05-28T00:01:00.000+02:00

Sóc molt pessimista però mai (mai, mai, mai) hauria pogut arribar a pensar en això:

MANLLEU

ERC: 10
PSC-PSOE: 3
CiU: 2
PxC: 2

Us ho podeu creure?

L'avorriment

2007-05-26T19:56:00.000+02:00

Deu ser l'avorriment del les jornades de reflexió. No tinc gaire res a relfexionar. No cal que hi pensi gaire en el meu vot de demà. A Manlleu només hi ha una opció vàlida, CiU. Normalment no parlem (gaire) de pólítica en aquest blog. Però avui, em sap greu, toca. Un municipi de 20.000 habitants, una mica més amunt de Vic. La Vilatrista que Rusiñol va descriure tant i tant bé. Els patés de La Piara i la boira. Sembla estrany que et puguis arribar a estimar un poble així, no?

Però m'agrada. Saludar als coneguts tot anant des de l'estació fins al Parramon a fer el vermut. Poder caminar vora el riu i anar a veure als hortolans com fan crèixer les bledes i com comencen a sembrar el blat de moro. I ara, eleccions.

Hem passat 4 anys amb un govern d'esquerres, amb un alcalde d'ERC. Quina mediocritat, quina grisor tant i tant trista. La capacitat de treball i les ganes de fer les coses ben fetes vàren quedar enterrades sota la pols de la seva incapacitat abosluta de fer res. Arreglar els forats dels carrers, això sí. Però no n'hi ha prou amb això. Qui va dir que s'ha de ser una mica poeta per ser un bon alcalde?

Demà no crec que us pugui arribar a explicar el resultat. Sóc de mena (molt) pessimista.

I aquí continuem

2007-05-24T11:05:00.000+02:00

Feia temps que no escrivia al bloc. No escrivia per falta de temps, per falta de ganes, per falta de idees, per falta de tot vaja. En qüestió de dos dies s’ha canviat tot el panorama. Realment no importa el que fem, el que diem que farem o els somnis que tinguem, no importa res, o molt poca cosa. L’únic important és tornar-se a posar dret, l’únic important és insensibilitzar-se, mentre tinguem forces per continuar endavant no importa el camí, igualment no el triem mai nosaltres. La única mostra de fortalesa vàlida és continuar endavant; la resta són collonades.
Ara tot és més simple, tot és més clar.
Primer un peu, després l’altre i sempre sempre la mirada fixa a l’horitzó.

No importa el camí, no importa el paisatge, no importa ni el destí.
Només caminar, simplement avança

Carta V

2007-05-23T16:17:00.000+02:00

I ara em dius que ets una princesa. Ara em dius que et vingui a buscar al replà de casa i et faci arribar una invitació formal. També deus pensar que les princeses no paguen mai. Em sap greu però mai he cregut en princeses. Per això el drac es va cruspir, fa anys, totes les noies que corrien pels meus paisatges mentals. També m'expliques teories sobre la tristesa i sobre la felicitat. Mira, tant me fot. La tristesa va i ve. Torna de tant en tant i esmorza amb mi. Res més. La nostra relació (la tristesa i jo) va fracassar ja fa un temps. Vaig descobrir molts antídots perfectes contra la tristesa i l'enyorança, contra la tristesa i els ulls grisos, contra la tristesa i la mediocritat.

Perdó. M'he perdut altre cop. T'escric per dir-te que si vols t'enviaré una invitació formal, paper rosa perfumat i floretes pel voltant. Res més. De princeses fa massa temps que en vaig agafar un empatx.

Parlem del temps

2007-05-18T13:03:00.000+02:00

Quan no sabem que dir-nos parlem del temps. Quan totes les converses arriben a l'estúpid punt de parlar del temps val més plegar veles o demanar un altre gin-tònic. Potser és un moment on el silenci ens seria una mica més útil, per tots dos. Deixem que el silenci s'apoderi de l'instant i deixa't estar de si fa més o menys calor o si la pluja ja no cau tant sovint com abans. Sort que no ets una comunistota ressentida i no em parles del canvi climàtic (dels collons).

No parlem del temps, si us plau. Parlem dels silencis i de les paraules. Parlem de tot allò que no vàrem fer ni, crec, farem mai.

Disculpes

2007-05-16T11:29:00.001+02:00

Últimament escric molt poc. La veritat porto unes setmanes que vaig molt escopetejat per la vida, entre feina, entrevistes de feina, classes, treballs i treballets, no trobo temps ni per escriure. És la eterna història de les prioritats, què és més important la feina feta o el descans? Tenir temps de riure o disminuir les probabilitats de patir en un futur pròxim? Etcètera, etcètera... El que és trist de les prioritats és que sempre ens acabem situant últims a nosaltres mateixos o a les persones que ens envolten i cansa molt però no conec altra forma de fer la feina.
L’Arnau m’ha demanat un text sobre les municipals de Manlleu, avui no crec que el pugui fer, demà espero poder complir.

Què farem?

2007-05-15T16:22:00.000+02:00

Que hi podem fer quan tot se'ns fa costa amunt? Aquestes setmanes que costen tant i tant de passar. Aquestes setmanes que saps perfectament que passaran lentes, lentíssimes. Són les últimes setmanes del curs, són dies amb treballs, projectes, presentacions i més i més feina que no s'acaba mai. Aquest any s'hi sumen les eleccions municipals. De fet, de les eleccions, espero que us en parli en Miquel.

Avui fot una calor infernal a Castelldefels. Tenim sort (una mica) de l'aire que entra de mar i s'emporta aquesta xafogor de costa tant insuportable pels paios d'interior com nosaltres. Però ja s'acaba i això ens fa ser una mica més valents.

Rutina

2007-05-10T11:49:00.000+02:00

El soroll de la impressora, trencant un silenci dens, em retorna a la oficina on estic tancat des de les 8 del matí. No hi ha feina però tampoc sortida i cada hora s’allarga més que l’anterior. La meva única companyia, un ordinador cansat de criar pols.
Per desè cop consecutiu, miro l’hotel que es veu per la finestra amb la patètica esperança de veure algú a la finestra per tal d’imaginar-me una possible vida seva i així ompli uns minuts més d’aquest matí, de cada matí. La finestra de l’hotel ja s’ha convertit en un ritual, després de gairebé dos anys de pràctica continuada suposo que és normal no?
El soroll de la impressora trenca de nou el fil dels meus pensaments; queden 4 hores.
A la finestra no hi ha ningú.

Una finestra

2007-05-09T17:00:00.000+02:00

Treus el cap per la finestra i mires al carrer. No esperes pas trobar-hi cap cara coneguda ni tan sols un somriure despistat. Tothom va amb pressa, amb ànsies desesperades per arribar aviat a casa. Tu ja hi ets, o això et sembla. No saps què et faràs per sopar, no saps si tornaràs a sopar sol. Bé, sol tampoc, la companyia del presentador de les notícies t'acompanya des de la televisió. Avui s'ha fos la bombeta que quedava viva del lavabo. Has d'aprendre a dutxar-te sense llum i no confondre el teu xampú per l'acondicionador de la companya de pis. No et faria gens de gràcia anar a classe amb olor de noia fina.

Les setmanes et passen molt depressa. Penses, altre cop, que aviat s'haurà acabat el curs. A més, aquest és l'útlim curs que passaràs a Barcelona. Bé, no. Potser no. Encara no tens ni la més remota idea de què collons faràs l'any que ve. A Lleida? Boira i fred. A Barcelona? No tens prous diners i ja fa anys que has deixat de demanar als pares. A Manlleu? Treballant i sense res més a fer. Bé. Anar a Manlleu tampoc és tant mala idea. Potser tornaries a la normalitat absoluta. Al tedi, a l'avorriment tant pur que fa venir mal de cap només de pensar-hi.

Tanques la finestra i sents com unes sabatilles (de color rosa) s'acosten lliscant pel corredor. No endevines pas que siguin de color rosa pel soroll que fan. Saps que són de color rosa per culpa de l'odi profund que sents cap a elles. Algun dia les hauries de fotre escales avall. Llàstima que sigui un entresòl.

En Miquel

2007-05-09T16:59:00.001+02:00

No recordo exactament el primer dia que el vaig conèixer. Tampoc el primer dia que varem xerrar. Suposo que no em va caure bé a primera vista. A mi molt poca gent em cau bé de bones a primeres. Segur que la nostra “anti-afició” al futbol va ajudar-hi una mica. Deuríem estar assentats a les grades del pavelló tot xerrant de foteses i els companys de classe jugant a futbol a baix.

Les amistats de veritat es fan dia a dia i, gairebé, sense adonar-te de res. Quedàvem a les tardes per anar a berenar, jugàvem fins a hores intempestives a l’ordinador, corríem pels carrers de Manlleu tocant timbres i passejàvem (estúpidament) per la vora el riu. Però l’edat ens empenyia cap amunt.

Tots dos, per casualitat, vàrem triar l’especialitat de ciències del batxillerat. Ell volia fer matemàtiques i jo biologia. Al final, ell ha acabat fent estadística i jo enginyeria tècnica agrícola. Els dos a Barcelona i en pisos diferents però molt a la vora. Hem canviat les passejades i els berenars per tardes de cine o Manhattans al Tirsa. Hem canviat els timbres de Manlleu per la secció de literatura de l’FNAC de l’Illa. Hem reconvertit les nits a estúpides festes en locals amb la música alta. Però sempre ens hem tingut l’un a l’altre per quan ha convingut. Suposo que no fer cas als consells que em dóna en Miquel és importantíssim per entendre les cagades de la meva vida.

Sempre diem que jo sóc l’intel·lectual i ell el sexy. Però em sembla que ni una cosa ni l’altra.

L'Arnau

2007-05-09T13:33:00.000+02:00

Deu fer al voltant de 10 anys que conec a l’Arnau. Durant aquests anys hem tingut temps de tot, de riure, enfadar-nos, barallar-nos, sortir de festa, converses trascendentals i incoherents, descobrir restaurants, el tirsa, concerts i un llarg etcetera, explico això perquè m’agrada pensar que gràcies a tots aquests anys, soc una de les persones que coneix millor a l’Arnau, clar que això no vol dir que el sàpiga presentar bé.

Crec que també demanaré disculpes per adelantat.

Més d’un cop quan algú m’ha demanat com és l’Arnau, m’he limitat a dir-li que l’Arnau és l’Arnau. De l’Arnau us podria dir que és una de les persones més intel·ligents que conec, us podria dir que sap parlar molt bé, us puc assegura que quan vol pot ser un encant i quan vol pot tenir una llengua molt esmolada, que és divertit, agut, directe i sense pèls a la llengua (cosa d’agrair perquè així saps sempre per on et mous) us puc assegurar que s’hi pot confiar, que si tens problemes i pot t’ajudarà i si no pot ho intentarà de totes formes. Però tot el que us digui seran tant sols impressions meves i en tot cas els escrits que hem anat penjant són considero jo una bona forma d’anar-nos coneixent, els escrits són els nostres pensaments traslladats a paraules quina millor presentació que aquesta?

Presentacions

2007-05-07T13:34:00.000+02:00

Amb en Miquel hem decidit presentar-nos. Després de tants (ara no sé ben bé quants) dies de fer escrits que no sabem si algú llegeix, però que poca gent (això segur) contesta hem pensat a explicar qui som. Ho farem així: en Miquel faré un text parlant sobre mi i jo faré un text que parli d'ell (en Miquel). No sabem com sortirà el tema. Sóc partidari de demanar disculpes anticipades.

Carrers

2007-05-05T10:44:00.000+02:00

Els carrers comencen a cremar. Els carrers de la meva existència comencen a inflamar-se. El roig de les flames s'ha apoderat de les façanes de les cases. Dones que van a llençar les escombraries amb la cara tapada per mocadors molls d'aigua, nens que juguen a atrapar enmig de les flames. No tenen por del foc. Diuen que els purifica.

Amics

2007-05-04T21:41:00.000+02:00

He fet amics nous. Són més joves que jo mateix. M'encanta poder fer un retorn a l'adolescència. Les seves mares (magnífiques) em donen de berenar, pa amb nocilla. Parlem de dibuixos animats i de còmics manga. No tenen ni la més remota idea ni de qui és Lluís Llach ni Salvador Sostres (em sap greu, Salvador). No han descobert el sexe, el desamor, l'amor, els Manhattans a mitja tarda, la trista vida universitària, les noies intel·lectuals.

I em miro a mi mateix envoltat de jovenalla jugant al Trivial Pursuit i penso: "Veus, tot s'acaba arreglant".